miércoles, 9 de enero de 2008

A finals d’agost de l’any 2.002, varem anar a passar una setmana a Argeles Gazost, amb la idea de fer alguns ports de muntanya, ja que al Marc el meu fill (14 anys) li feia il·lusió de pujar el Tourmalet.
Sempre que anem a Argeles parem a l'hora de dinar en aquesta area de servei de l'autopista, si esta de fabula en aquest bosquet.

La ciutat d'Argeles, bonica com sempre, (ja fa 18 anys que venim cada any almenys una setmana) ens va rebre, amb un temps plujos i enboirat.








Pasejant pel Camping de "Les Trois Vallees", una instalació màgnifica, ideal com a camp base per la multitud d'ascensións de la zona.
Totes les sortides que fèiem aprofitant la més petita parada de pluja, acabàvem molls com a gats.

El Marc afinaba la forma, esperabam que el temps ens dones una treva lo suficientment llarga com per anar al Tourmalet.
Les barbacoes ( i una cervesseta) son una bona manera de recuperarse dels esforços.
En hi ha que es pasen en la comoditat, son l'aristocracia del camping.

La pujada al Tourmalet s’anava posposant , fins que arribat el dia abans de tornar cap a casa, el Marc es va entossudir al·legant que era la última oportunitat, de fer el gegant aquest any.
La Mercè en veure el panorama de temps, va decidir d’acompanyar-nos amb el cotxe, tot i que a ella no li agrada gens conduir, i menys per aquestes carreteres i amb dia de tempesta.

La pluja era continua encara que no feia massa fred, amb samarreta i dos maillots en varem tenir prou. No cal dir que jo estava encantat amb la determinació del meu fill que tenia molt clar que peti qui peti s’avia de pujar el Tourmalet, aquell port del que m’avia sentit a parlar tant, i que a ell li semblava el mite del ciclisme pirinenc.

Aquell dia apart de nosaltres, no pujava al Tourmalet ningú mes, nomes cap al final varem trobar a un noi francès, que pujava com bonament podia amb una mountain bike.

Alguns moments la pluja era intensa.











A la fi varem fer cim. Que content que estava el Marc amb el seu primer Tourmalet als 14 anys recent complerts, com presumiria davant dels seus amics. Fotos per in.mortalitzar l’esdeveniment i sort que la Mercè estava allí amb el cotxe, perquè molls com estàvem, als cinc minuts d’estar parats, estàvem ben gelats de fred i la pluja s’animava.




Ens varem posar roba seca i entrarem al refugi a prendre un cafè amb llet ben calent. Sembla mentida, però e passat per aquí amb bicicleta una pila de vegades, i mai no avia entrat al bar-refugi .Es interessant, hi ha un parell de bicicletes “extranyes” penjades a les parets, i si estava molt be, calentets i secs.